Història
La Prehistòria
Un passeig pel terme municipal de Santanyí permet contemplar de primera mà les restes del pas del temps i l’estada en aquestes terres dels pobles prehistòrics. Són més de cent cinquanta els jaciments arqueològics localitzats. Existeixen coves pretalaiòtiques com les de Cala Santanyí o es Pontàs, altres de l’època talaiòtica, entre les que es poden destacar les coves del Rei, Can Simonet, n’Ebrí, es Loret Vell, es Rafal des Porcs o Son Rossinyol. Cal dedicar un especial atenció als poblats talaiòtics envoltats de muralles de Son Danús Nou o ses Talaies de Ca Jordi, que conserva un talaiot circular i un fragment de muralla.
Període romà
Els romans també van deixar la seva empremta en Santanyí. Així, s’han trobades restes, com a diversos tipus de figures i ceràmica, en la cova funerària de sa Marededéu, en Cas Traginer o en Són Cosme Ponç, on probablement es va asseure la vila romana. Els estudis arqueològics indiquen que possiblement es podrien haver fet dos centuriaciones, una a la zona de Són Danús i una altra a la zona de Calonge.
Època Islàmica
En l’època islàmica, Santanyí formava part del districte de Manacor, amb el nom d’Adeia. Està documentada en l’Alqueria Blanca una mesquita i a l’alqueria Santanyí es parlava de cases d’estil sarraí en l’últim quart del segle XIII. Encara avui es conserven alguns topònims com Albocora, S’Almunia, Benilassar (Són Danús), Binigebidi (és Rafal donis Porcs) o Mandalmar (és Llombards).
La conquesta catalana
Després de la conquesta catalana del rei Jaume I, l’any 1229, Santanyí va correspondre en el repartiment a Nunó Sanç, comte del Rosellón i Sardenya, i a la seva mort va tornar a les mans del rei. L’any 1242 es fa referència al terme i a la parròquia de Santanyí. Es pensa que la primera església es va construir entre 1248 i el 1265. Pocs anys després, el 1300, el rei Jaume II va atorgar les Ordenacions per fundar la vila i d’aquesta manera especifica com s’ha de construir el poble.
L’administració municipal es va consolidar en el segle XIV. El representant del rei era l’alcalde real i el primer que apareix documentat és Ramon Albert, el 1311. Santanyí tenia un representant en el Consell del Sindicat i en el Gran i General Consell. L’any 1329 la població de Santanyí era de 570 habitants, així com alguns esclaus que el 1427 eren el 4’8% de la població.
Els corsaris
Entre el segle XIV el XVII, la costa de Santanyí va ser escenari de nombrosos atacs de corsaris pirates, procedents del nord d’Àfrica, que es refugiaven en Cabrera. Per fer-los front, es va organitzar la defensa a través de talaies, torres de defensa i sentinelles, especialment entre els mesos d’abril i setembre, quan les incursions eren més freqüents. En cas de perill, des de les talaies es comunicaven amb senyals de fum i foc. Les viles de l’interior, com Porreres, Montuïri i Felanitx, també contribuïen a la defensa del litoral, ja que igualment se sentien amenaçades. Entre els nombrosos atacs cal destacar el que va tenir lloc el 3 d’octubre de 1531, quan després que els musulmans saquegessin la vila i capturessin a un gran nombre dels seus habitants, una quarantena de famílies va decidir abandonar el municipi. Uns anys més tard, el 1546, els pirates van capturar 36 persones, que van ser tornades als seus familiars, que abans van haver de pagar 2.050 escuts. La por als desembarcades continuava encara en el segle XVIII, per la qual cosa es va decidir construir el fortí de Cala Llonga per fer front amb més garanties als atacs.
El segle XIX
Durant el segle XIX, època caciquil, les miserables condicions de vida de la població van desembocar el 1868 en una revolta popular contra la hisenda municipal que va acabar amb l’incendi dels arxius municipals.
Durant la primera meitat del segle XIX la població es va incrementar molt i va passar dels 4.436 habitants de 1825 als 5.439 de 1845. A mitjan segle la població es va estroncar. Durant aquest segle va haver-hi fortes crisis demogràfiques i a partir de 1860 es va iniciar una emigració notable cap a Algèria, cap a l’interior de Mallorca i, fins i tot, cap a Menorca. El motiu era que Santanyí, per llavors, era un municipi molt pobre.
L’any 1897 s’aprova la construcció de la Casa de la Vila, que és l’actual, malgrat que aquesta es va engrandir amb la compra d’una casa veïna.
El segle XX
En el segle XX continua la tònica de l’emigració dels habitants de Santanyí. El 1900 la població va arribar als 6.692 habitants, però aquesta xifra va descendir ràpidament en els primers anys del segle, ja que va començar un procés d’emigració de molts veïns del municipi cap a Argentina, Cuba o Algèria. Aquest descens es va veure accentuat pels efectes mortals d’una greu epidèmia de grip. El 1925 la població va sofrir una altra notable disminució, encara que aquesta vegada com a conseqüència de la segregació de ses Salines, que es va convertir en municipi independent.
Tot canviarà a partir de la segona meitat del segle XX amb l’arribada del turisme. A partir de 1950 van aparèixer els primers visitants. El turisme canviarà totes les estructures demogràfiques del municipi, que passarà de ser emissor d’emigració a receptor d’emigrants. Es tracta de gent de la Península, especialment del sud, que arriben atrets pels llocs de treball que genera aquesta indústria.
Aquest augment demogràfic s’accentuarà a partir dels anys 80. Es tracta d’un augment basat en la necessitat mà d’obra per fer front a la indústria turística i a tota l’activitat econòmica que genera al seu voltant.
Prehistoria
Un paseo por el municipio de Santanyí permite ver de primera mano los restos del paso del tiempo y permanecer en estas tierras de pueblos prehistóricos. Hay más de ciento cincuenta sitios arqueológicos localizados. Hay cuevas pre-talayóticas como Cala Santanyí o Es Pontàs, otras de la época talayótica, entre las que destacan las cuevas de El Rei, Can Simonet, n’Ebrí, Es Loret Vell, es Rafal des Porcs o Son Rossinyol. Se debe prestar especial atención a los asentamientos talayóticos rodeados de muros de Son Danús Nou o Ses Talaies de Ca Jordi, que conserva un talayot circular y un fragmento de muro.
Período romano
Los romanos también dejaron su huella en Santanyí. Así, se han encontrado restos, como diversos tipos de figuras y cerámicas, en la cueva funeraria de Sa Marededéu, en Cas Traginer o en Són Cosme Ponç, donde probablemente se encontraba el pueblo romano. Estudios arqueológicos indican que posiblemente se hayan realizado dos centuriaciones, una en la zona de Són Danús y otra en la zona de Calonge.
Era islámica
En el período islámico, Santanyí formó parte del distrito de Manacor, bajo el nombre de Adeia. Está documentado en la Granja Blanca una mezquita y en la granja Santanyí se habló de casas de estilo sarraceno en el último cuarto del siglo XIII. Algunos topónimos como Albocora, S’Almunia, Benilassar (Son Danús), Binigebidi (rafal des Porcs) y Mandalmar (es lombardo) todavía se conservan hoy en día.
La conquista catalana
Después de la conquista catalana del rey Jaime I, en 1229, Santanyí correspondió en el reparto a Nunó Sanç, conde de Rosellón y Cerdeña, y a su muerte volvió a manos del rey. En 1242 se refirió al municipio y a la parroquia de Santanyí. Se cree que la primera iglesia fue construida entre 1248 y 1265. Unos años más tarde, en 1300, el rey Jaime II concedió las Ordenaciones para fundar la ciudad y de esta manera especifica cómo se debe construir el pueblo.
La administración municipal se consolidó en el siglo XIV. El representante del rey fue el verdadero alcalde y el primero documentado es Ramón Albert, en 1311. Santanyí tenía un representante en el Consejo del Sindicato y en el Consejo Grande y General. En 1329 la población de Santanyí era de 570, así como algunos esclavos que en 1427 eran el 4,8% de la población.
Los corsarios
Entre los siglos XIV y XVII, la costa de Santanyí fue escenario de numerosos ataques de corsarios piratas, del norte de África, que se refugiaron en Cabrera. Para hacer frente a ellos, la defensa se organizó a través de relojes, torres de defensa y centinelas, especialmente entre abril y septiembre, cuando las incursiones eran más frecuentes. En caso de peligro, desde los relojes se comunicaron con signos de humo e incendio. Pueblos del interior, como Porreres, Montuïri y Felanitx, también contribuyeron a la defensa de la costa, ya que también se sentían amenazados. Entre los numerosos ataques se encuentran los que tuvieron lugar el 3 de octubre de 1531, cuando después de que los musulmanes saquearon el pueblo y capturaron a un gran número de sus habitantes, unas cuarenta familias decidieron abandonar el municipio. Unos años más tarde, en 1546, piratas capturaron a 36 personas, que fueron devueltas a sus familiares, que anteriormente tenían que pagar 2.050 escudos. El miedo a los desembarcos continuó todavía en el siglo XVIII, por lo que se decidió construir el fuerte de Cala Llonga para hacer frente a nuevas garantías de ataques.
El siglo XIX
Durante el siglo XIX, periodo caciquil, las miserables condiciones de vida de la población condujeron en 1868 a una revuelta popular contra la tesorería municipal que terminó con el incendio de los archivos municipales.
Durante la primera mitad del siglo XIX la población aumentó considerablemente y pasó de 4.436 habitantes en 1825 a 5.439 en 1845. A mediados de siglo la población tronó. Durante este siglo hubo graves crisis demográficas y a partir de 1860 comenzó una notable emigración a Argelia, al interior de Mallorca e incluso a Menorca. La razón era que Santanyí, para entonces, era un municipio muy pobre.
En 1897 se aprobó la construcción de la Casa de la Vila, que es la actual, aunque se amplió con la compra de una casa vecina.
El siglo XX
En el siglo XX continúa la tónica de la emigración de los habitantes de Santanyí. En 1900 la población alcanzó los 6.692 habitantes, pero esta cifra cayó rápidamente en los primeros años del siglo, cuando comenzó un proceso de emigración de muchos vecinos desde el municipio hasta Argentina, Cuba o Argelia. Esta disminución se acentuó por los efectos mortales de una grave epidemia de gripe. En 1925 la población sufrió otra notable disminución, aunque esta vez como resultado de la segregación de Ses Salines, que se convirtió en un municipio independiente.
Todo cambiará a partir de la segunda mitad del siglo XX con la llegada del turismo. Desde 1950 aparecieron los primeros visitantes. El turismo cambiará todas las estructuras demográficas del municipio, que pasarán de ser emigración a receptor de emigrantes. Se trata de personas de la Península, especialmente del sur, que se sienten atraídas por los puestos de trabajo generados por esta industria.
Este aumento demográfico se acentuará a partir de la década de 1980. Se trata de un incremento basado en la necesidad de mano de obra para hacer frente a la industria turística y a toda la actividad económica que genera a su alrededor.
History
Prehistory
A walk through the municipality of Santanyí allows you to see first-hand the remains of the passage of time and stay in these lands of prehistoric villages. There are more than one hundred and fifty archaeological sites located. There are pre-Talayotic caves such as Cala Santanyí or Es Ponts, others from the Talayotic era, among which are the caves of El Rei, Can Simonet, n’Ebrí, Es Loret Vell, es Rafal des Porcs or Son Rossinyol. Special attention should be paid to talayotic settlements surrounded by walls of Son Danús Nou or Ses Talaies de Ca Jordi, which preserves a circular talayot and a fragment of wall.
Roman period
The Romans also left their mark on Santanyí. Thus, remains, such as various types of figures and ceramics, have been found in the burial cave of Sa Marededéu, in Cas Traginer or in Són Cosme Pono, where the Roman people were probably located. Archaeological studies indicate that two centuries may have been performed, one in the area of Són Danús and one in the Area of Calonge.
He was Islamic
In the Islamic period, Santanyí was part of the district of Manacor, under the name of Adeia. A mosque is documented on the White Farm and Saracen-style houses were discussed on Santanyí Farm in the last quarter of the 13th century. Some place names such as Albocora, S’Almunia, Benilassar (Son Danús), Binigebidi (rafal des Porcs) and Mandalmar (it is Lombard) are still preserved today.
The Catalan Conquest
After the Catalan conquest of King James I, in 1229, Santanyí corresponded in the cast to Nunó Sano, Count of Roussillon and Sardinia, and on his death returned to the king. In 1242 he referred to the municipality and the parish of Santanyí. It is believed that the first church was built between 1248 and 1265. A few years later, in 1300, King James II granted the Edifications to found the city and in this way specifies how the village should be built.
The municipal administration was consolidated in the 14th century. The king’s representative was the true mayor and the first documented was Ramon Albert, in 1311. Santanyí had a representative on the Union Council and the Large and General Council. In 1329 the population of Santanyí was 570, as were some slaves who in 1427 were 4.8% of the population.
The privateers
Between the fourteenth and seventeenth centuries, the coast of Santanyí was the scene of numerous attacks by pirate privateers, from North Africa, who took refuge in Cabrera. To deal with them, the defense was organized through clocks, defense towers and sentries, especially between April and September, when raids were more frequent. In case of danger, the watches communicated with signs of smoke and fire. Inland villages, such as Porreres, Montu-ri and Felanitx, also contributed to the defense of the coast, as they also felt threatened. Among the many attacks were those that took place on October 3, 1531, when after the Muslims ransacked the village and captured a large number of its inhabitants, some forty families decided to leave the municipality. A few years later, in 1546, pirates captured 36 people, who were returned to their relatives, who previously had to pay 2,050 shields. The fear of landings continued still in the eighteenth century, so it was decided to build the fort of Cala Llonga to face new guarantees of attacks.
The 19th century
During the nineteenth century, the caciquil period, the miserable living conditions of the population led in 1868 to a popular revolt against the municipal treasury that ended with the fire of the municipal archives.
During the first half of the nineteenth century the population increased considerably from 4,436 inhabitants in 1825 to 5,439 in 1845. In the middle of the century the population trunked. During this century there were serious demographic crises and from 1860 began a remarkable emigration to Algeria, in the interior of Mallorca and even to Menorca. The reason was that Santanyí, by then, was a very poor municipality.
In 1897 the construction of the Casa de la Vila was approved, which is the current one, although it was expanded with the purchase of a neighboring house.
The 20th century
In the twentieth century continues the tonic of emigration of the inhabitants of Santanyí. In 1900 the population reached 6,692 inhabitants, but this figure fell rapidly in the early years of the century, when a process of emigration of many neighbors from the municipality to Argentina, Cuba or Algeria began. This decrease was accentuated by the deadly effects of a severe flu epidemic. In 1925 the population suffered another notable decline, although this time as a result of the segregation of Ses Salines, which became an independent municipality.
Everything will change from the second half of the twentieth century with the advent of tourism. From 1950 the first visitors appeared. Tourism will change all the demographic structures of the municipality,
Geschichte
Vorgeschichte
Ein Spaziergang durch die Gemeinde Santanya ermöglicht es Ihnen, die Überreste des Laufes der Zeit aus erster Hand zu sehen und in diesen Ländern der prähistorischen Dörfer zu bleiben. Es gibt mehr als hundertfünfzig archäologische Stätten. Es gibt prä-talayotische Höhlen wie Cala Santanya oder Es Ponts, andere aus der talayotischen Ära, darunter die Höhlen von El Rei, Can Simonet, n’Ebra, Es Loret Vell, es Rafal des Porcs oder Son Rossinyol. Besondere Aufmerksamkeit sollte den talayotischen Siedlungen gewidmet werden, die von den Mauern von Son Dans Nou oder Ses Talaies de Ca Jordi umgeben sind, die ein kreisförmiges Talayot und ein Fragment der Mauer bewahrt.
Römische Zeit
Die Römer prägten auch Santanya. So wurden Überreste, wie verschiedene Arten von Figuren und Keramik, in der Grabhöhle von Sa Marededéu, in Cas Traginer oder in Sén Cosme Pono gefunden, wo sich wahrscheinlich die Römer befanden. Archäologische Untersuchungen deuten darauf hin, dass zwei Jahrhunderte durchgeführt worden sein könnten, eines in der Gegend von San Danes und eines in der Gegend von Calonge.
Er war islamistisch
In der islamischen Zeit war Santanya Teil des Bezirks Manacor, unter dem Namen Adeia. Eine Moschee ist auf der Weißen Farm dokumentiert und Sarazenen-Stil Häuser wurden auf Santanya Bauernhof im letzten Viertel des 13. Jahrhunderts diskutiert. Einige Ortsnamen wie Albocora, S’Almunia, Benilassar (Son Dan’s), Binigebidi (rafal des Porcs) und Mandalmar (es ist Lombard) sind bis heute erhalten.
Die katalanische Eroberung
Nach der katalanischen Eroberung von König Jakob I. im Jahre 1229 korrespondierte Santanya in der Besetzung dem Grafen von Roussillon und Sardinien, und kehrte nach seinem Tod an den König zurück. 1242 bezog er sich auf die Gemeinde und die Pfarrei Santanya. Es wird angenommen, dass die erste Kirche zwischen 1248 und 1265 erbaut wurde. Ein paar Jahre später, im Jahre 1300, gewährte König Jakob II. die Errichtung, um die Stadt zu gründen und legt auf diese Weise fest, wie das Dorf gebaut werden sollte.
Die Gemeindeverwaltung wurde im 14. Jahrhundert konsolidiert. Der Vertreter des Königs war der wahre Bürgermeister und der erste dokumentierte war Ramon Albert, im Jahre 1311. Im Rat der Union und im Großen und Allgemeinen Rat hatte Santanya einen Vertreter. Im Jahre 1329 betrug die Bevölkerung von Santanya 570, ebenso wie einige Sklaven, die 1427 4,8% der Bevölkerung ausmachten.
Die Privatier
Zwischen dem vierzehnten und siebzehnten Jahrhundert war die Küste von Santanya Schauplatz zahlreicher Angriffe von Piraten-Entsern aus Nordafrika, die in Cabrera Zuflucht suchten. Um mit ihnen fertig zu werden, wurde die Verteidigung durch Uhren, Verteidigungstürme und Wachen organisiert, vor allem zwischen April und September, als Razzien häufiger waren. Bei Gefahr kommunizierten die Uhren mit Rauch- und Feuerspuren. Auch Dörfer im Landesinneren wie Porreres, Montu-ri und Felanitx trugen zur Verteidigung der Küste bei, da sie sich ebenfalls bedroht fühlten. Unter den vielen Anschlägen waren jene, die am 3. Oktober 1531 stattfanden, als die Muslime das Dorf plünderten und eine große Anzahl seiner Bewohner eroberten, beschlossen etwa vierzig Familien, die Gemeinde zu verlassen. Einige Jahre später, 1546, nahmen Piraten 36 Menschen fest, die zu ihren Verwandten zurückgebracht wurden, die zuvor 2.050 Schilde bezahlen mussten. Die Angst vor Landungen setzte sich noch im achtzehnten Jahrhundert fort, so dass beschlossen wurde, die Festung von Cala Llonga zu bauen, um neuen Garantien für Angriffe zu begegnen.
Das 19. Jahrhundert
Während des neunzehnten Jahrhunderts, der Caciquil-Periode, führten die miserablen Lebensbedingungen der Bevölkerung 1868 zu einer Volksrevolte gegen die Gemeindekasse, die mit dem Brand des Stadtarchivs endete.
In der ersten Hälfte des 19. Jahrhunderts stieg die Bevölkerung erheblich von 4.436 Einwohnern im Jahre 1825 auf 5.439 im Jahr 1845. In der Mitte des Jahrhunderts war die Bevölkerung in sausen. Während dieses Jahrhunderts gab es ernste demografische Krisen und ab 1860 begann eine bemerkenswerte Auswanderung nach Algerien, im Inneren von Mallorca und sogar nach Menorca. Der Grund dafür war, dass Santanya zu diesem Zeitpunkt eine sehr arme Gemeinde war.
Im Jahre 1897 wurde der Bau der Casa de la Vila genehmigt, die die aktuelle ist, obwohl es mit dem Kauf eines benachbarten Hauses erweitert wurde.
Das 20. Jahrhundert
Im zwanzigsten Jahrhundert setzt das Tonikum der Auswanderung der Bewohner von Santanya fort. Im Jahr 1900 erreichte die Bevölkerung 6.692 Einwohner, aber diese Zahl sank schnell in den ersten Jahren des Jahrhunderts, als ein Prozess der Auswanderung von vielen Nachbarn aus der Gemeinde nach Argentinien, Kuba oder Algerien begann. Dieser Rückgang wurde durch die tödlichen Auswirkungen einer schweren Grippeepidemie noch verstärkt. 1925 erlitt die Bevölkerung einen weiteren deutlichen Rückgang, wenn auch diesmal als Folge der Segregation von Ses Salines, die eine unabhängige Gemeinde wurde.
Alles wird sich ab der zweiten Hälfte des 20. Jahrhunderts mit dem Aufkommen des Tourismus ändern. Ab 1950 erschienen die ersten Besucher. Der Tourismus wird alle demografischen Strukturen der Gemeinde verändern,
Histoire
Préhistoire
Une promenade à travers la municipalité de Santanyí vous permet de voir de première main les vestiges du passage du temps et de séjourner dans ces terres de villages préhistoriques. Il y a plus de cent cinquante sites archéologiques situés. Il ya des grottes pré-Talayotic tels que Cala Santanyí ou Es Ponts, d’autres de l’ère talayotic, parmi lesquels sont les grottes d’El Rei, Can Simonet, n’Ebrí, Es Loret Vell, es Rafal des Porcs ou Son Rossinyol. Une attention particulière devrait être accordée aux colonies talayotic entourées par les murs de Son Danús Nou ou Ses Talaies de Ca Jordi, qui conserve un talayot circulaire et un fragment de mur.
Période romaine
Les Romains ont également laissé leur marque sur Santanyí. Ainsi, des vestiges, tels que divers types de figures et de céramiques, ont été trouvés dans la grotte funéraire de Sa Marededéu, à Cas Traginer ou à Són Cosme Pono, où le peuple romain était probablement situé. Des études archéologiques indiquent que deux siècles ont pu être effectués, l’un dans la région de Són Danús et l’autre dans la région de Calonge.
Il était islamique
À l’époque islamique, Santanyí faisait partie du district de Manacor, sous le nom d’Adeia. Une mosquée est documentée sur la Ferme Blanche et des maisons de style sarrasin ont été discutées sur la ferme Santanyí dans le dernier quart du XIIIe siècle. Certains noms de lieux comme Albocora, S’Almunia, Benilassar (Son Danús), Binigebidi (rafal des Porcs) et Mandalmar (c’est Lombard) sont encore conservés aujourd’hui.
La conquête catalane
Après la conquête catalane du roi Jacques Ier, en 1229, Santanyí correspond dans la distribution à Nunó Sano, comte de Roussillon et de Sardaigne, et à sa mort retourne au roi. En 1242, il se référa à la municipalité et à la paroisse de Santanyí. On croit que la première église a été construite entre 1248 et 1265. Quelques années plus tard, en 1300, le roi Jacques II accorda les Edifications pour fonder la ville et précise ainsi comment le village devrait être construit.
L’administration municipale a été consolidée au 14ème siècle. Le représentant du roi était le vrai maire et le premier documenté fut Ramon Albert, en 1311. Santanyí avait un représentant au Conseil de l’Union et au Grand Conseil général. En 1329, la population de Santanyí était de 570 habitants, tout comme certains esclaves qui, en 1427, étaient 4,8 % de la population.
Les privateers
Entre le XIVe et le XVIIe siècle, la côte de Santanyí a été le théâtre de nombreuses attaques de corsaires pirates, d’Afrique du Nord, qui se sont réfugiés à Cabrera. Pour y faire face, la défense a été organisée à travers des horloges, des tours de défense et des sentinelles, en particulier entre avril et septembre, lorsque les raids étaient plus fréquents. En cas de danger, les montres communiquaient avec des signes de fumée et d’incendie. Les villages intérieurs, tels que Porreres, Montu-ri et Felanitx, ont également contribué à la défense de la côte, car ils se sentaient également menacés. Parmi les nombreuses attaques, celles qui ont eu lieu le 3 octobre 1531, lorsque les musulmans ont saccagé le village et capturé un grand nombre de ses habitants, une quarantaine de familles ont décidé de quitter la municipalité. Quelques années plus tard, en 1546, des pirates capturent 36 personnes, qui sont retournées chez leurs proches, qui devaient auparavant payer 2 050 boucliers. La peur des débarquements se poursuivit encore au XVIIIe siècle, il fut donc décidé de construire le fort de Cala Llonga pour faire face à de nouvelles garanties d’attaques.
Le XIXe siècle
Au XIXe siècle, période caciquile, les conditions de vie misérables de la population conduisaient en 1868 à une révolte populaire contre le trésor municipal qui prit fin avec l’incendie des archives municipales.
Au cours de la première moitié du XIXe siècle, la population est passée de 4 436 habitants en 1825 à 5 439 habitants en 1845. Au milieu du siècle, la population s’est enlisé. Au cours de ce siècle, il y a eu de graves crises démographiques et à partir de 1860 a commencé une émigration remarquable vers l’Algérie, à l’intérieur de Majorque et même à Menorca. La raison en était que Santanyí, à ce moment-là, était une municipalité très pauvre.
En 1897, la construction de la Casa de la Vila a été approuvée, qui est l’actuelle, bien qu’elle ait été agrandie avec l’achat d’une maison voisine.
Le XXe siècle
Au XXe siècle se poursuit le tonique de l’émigration des habitants de Santanyí. En 1900, la population atteint 6 692 habitants, mais ce chiffre diminue rapidement dans les premières années du siècle, lorsqu’un processus d’émigration de nombreux voisins de la municipalité vers l’Argentine, Cuba ou l’Algérie commence. Cette diminution a été accentuée par les effets mortels d’une grave épidémie de grippe. En 1925, la population subit un autre déclin notable, bien que cette fois à la suite de la ségrégation de Ses Salines, qui est devenue une municipalité indépendante.
Tout changera à partir de la seconde moitié du XXe siècle avec l’avènement du tourisme. À partir de 1950, les premiers visiteurs apparaissent. Le tourisme va changer toutes les structures démographiques de la municipalité,